Sobre l'estatut
per HERIBERT BARRERA
REVISTA DE CATALUNYA, núm. 211 (novembre 2005)Sobre el Projecte d'Estatut aprovat pel Parlament es podria fàcilment escriure un llibre. Sense entrar-hi a fons, es podria comentar si era necessari fer-lo tan llarg. (En nombre de preceptes, el Projecte supera, de molt, la Constitució espanyola, i gairebé triplica l'Estatut vigent. En llargada mitjana dels articles, bat segurament tots els rècords.) Es podria lamentar un estil més aviat abstrús, que el fa poc entenedor per a un lector no gaire atent. Es podria també discutir, per exemple, si en els nostres temps, no resulta excessivament intervencionista. I es podria encara argumentar sobre moltes coses més. Però no es tracta aquí de fer-ne un estudi circumstanciat, ni d'entrar en qüestions menors. L'objecte d'aquest article és només exposar alguns punts de vista personals sobre unes poques qüestions importants que han estat, o haurien d'haver estat, objecte de debat.
LA CONSTITUCIONALITAT
La Constitució és sovint ambigua i molts dels seus preceptes es presten a interpretacions diverses. Des de Catalunya, per dignitat si més no, calia fer-ne una lectura positiva, no forçada, però oberta. En el Projecte aprovat els criteris han oscil·lat. En qüestions sense gran importància pràctica se n'ha fet una lectura generosa, però s'ha estat més rigorós en les que realment compten. De totes maneres, l'última paraula la tindrà sempre el Tribunal Constitucional, que legalment és l'únic legitimat per a dirimir. No cal que pateixin, doncs, els guardians de l'ortodòxia constitucional. Si en el text final aprovat per les Corts subsisteix algun punt dubtós, ja hi haurà qui farà la consulta.
Va ser un error que el Parlament demanés un dictamen del Consell Consultiu. No era preceptiu demanar-lo, perquè es tracta d'una llei de l'estat. Un dictamen necessàriament públic, que no és vinculant, i que és fet des de Catalunya, té en aquest cas més inconvenients que avantatges. En tot el que pugui donar suport a les aspiracions catalanes, a Madrid no se li atribuirà cap pes, se l'ignorarà o se'l recusarà. En tot el que les afebleixi serà utilitzat com un poderós argument contra nostre. Si els diputats volien assessorament jurídic, tenien molts altres mitjans d'obtenir-lo. I és de notar que dos membres del mateix Consell Consultiu formularen un vot particular discrepant de l'acceptació, per part del Consell, de la sol·licitud de dictamen, per considerar-la no ajustada a dret.
Fer-hi intervenir el Consell Consultiu va ser també un error perquè tothom sap que, en qüestions polítiques opinables, aquesta mena de consells, per més que els formin persones molt competents, no poden oblidar que han estat nomenades per òrgans polítics i es pronuncien sempre en funció de posicions polítiques. Si el consell hagués actuat només amb criteris estrictament tècnics, hauria estat procedent posar en un mateix pla, per decisió unànime, les dues lectures de la Constitució que s'hi van manifestar, totes dues plausibles, i no prioritzar-ne una per una exigua majoria de 4 a 3.
ELS DRETS HISTÒRICS
Els tenim tots, tant o més que ningú. Catalunya, des de la mort a final del segle X del darrer monarca carolingi, va ser totalment independent fins al començament del segle XVI (mort de Ferran el Catòlic), és a dir, va ser-ho sense restricció durant més de cinc-cents anys. Després, durant els Àustries, es mantingué unida a la Corona de Castella únicament pel fet de compartir un mateix rei, i això durà fins a començament del segle XVIII. Quan, amb el primer Borbó, va perdre les seves llibertats amb el decret de Nova Planta, no va ser amb el seu consentiment, sinó per la força de les armes. Malgrat això, no tots els drets històrics van desaparèixer, perquè sempre s'acceptà la vigència del seu dret civil. Als altres drets, Catalunya no hi ha renunciat mai i des del segle XEIX els reivindica amb força i sense interrupció.
Al segle XX, l'existència d'aquests drets va ser parcialment reconeguda, de facto, quatre cops: durant el regnat d'Alfons XIII, en permetre's, el 1913, la constitució de la Mancomunitat (l'única mancomunitat provincial que es va constituir a tot l'estat); després, amb la República, en restablir-se el 1931 la Generalitat i aprovar-se el 1932 l'Estatut d'Autonomia (l'únic que entrà en vigor abans de la Guerra Civil); durant la Transició, en acceptar-se drets preconstitucionals, des del moment que el 1977 s'establí la Generalitat provisional presidida per Tarradellas i que el 1978 s'aprovà la Disposició Transitòria Primera de la Constitució, que introdueix una distinció a favor dels territoris amb règim provisional d'autonomia; finalment, el 1978, en aprovar-se l'Estatut actualment vigent.
A aquests quatre precedents caldria afegir encara el no consumat del 1919, quan va semblar que Cata lunya estava a punt d'obtenir l'autonomia, sia a partir del projecte elaborat per la Mancomunitat, que tenia l'acord d'absolutament tots els partits existents a Catalunya i de pràcticament la totalitat dels parlamentaris, diputats provincials i municipis catalans.
EL BLINDATGE DE COMPETÈNCIES
En pura lògica no hauria calgut un blindatge especial del que diu l'Estatut, perquè, d'acord amb la Constitució, els Estatuts no són lleis orgàniques, sinó que se situen per sobre, ja que llur reforma requereix un procediment especial (articles 147.3 i 152.2 de la Constitució) i per tant, el contingut no pot ésser alterat per mitjà d'una llei que s'aprovi per simple majoria absoluta a les Corts. Però, com que s'acceptat que el seu caràcter específic no fos respectat i s'ha permès que qualsevol llei declarada orgànica pogués, de facto , alterar el contingut dels Estatuts fent-ne una interpretació restrictiva o limitant arbitràriament l'abast de les competències que hi són reconegudes, en aquestes condicions era indispensable intentar “blindar” les competències. Es poden restringir en un Estatut les competències transferides, en abast i en contingut, però, en allò, que queda sense restricció , explicitada o derivada de la Constitució, si no es reconeix a l'ens autònom total sobirania, aleshores, tal com va dir moltes vegades Francesc Cambó al Congrés dels Diputats, no hi ha autonomia, sinó simplement descentralització . L'autonomia no depèn tant de tenir moltes o poques competències com de tenir-les de debò i de tenir els mitjans econòmics necessaris per a exercir-les.
El blindatge no és anticonstitucional, perquè no despulla les Corts Generals de la seva facultat de reduir o suprimir competències atribuïdes a la Generalitat: simplement estableix un procediment especial per a fer-ho, que és el de la forma estatutària.
El Projecte presentat reserva al Parlament de Catalunya la iniciativa de la reforma només per als Títols I (Drets i deures) i II (Institucions), perquè s'hi tracta de qüestions que no afecten per a res la relació entre Catalunya i l'estat. Per a tota la resta (Títol Preliminar i els altres quatre Títols), el Projecte reconeix a les Corts Generals la potestat de promoure la reforma. És cert que, en tots els casos, cal l'aprovació final del Parlament per majoria qualificada i el referèndum popular. Però, si no fos així, l'Estatut no seria una norma institucional bàsica, com diu l'article 147.1 de la Constitució, i passaria a ser una llei orgànica qualsevol. Això no és, de cap manera, el que preveu la Constitució quan, a l'article 2, reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les comunitats i regions; i quan consagra a les Comunitats Autònomes i als seus Estatuts, setze llargs articles que formen la totalitat del Capítol Tercer del Títol VIII. I això no era tampoc la voluntat dels legisladors quan la Constitució fou redactada, car els Estatuts foren pensats com a lleis de rang intermediari entre la Constitució i les lleis orgàniques.
LA REFORMA
Com si no fos ja prou difícil d'obtenir que les Corts espanyoles ens atorguin l'autonomia que necessitem per a sobreviure, en el Projecte presentat a Madrid hem mantingut encara l'exigència que qualsevol nova proposta de reforma requereix, altre cop, una majoria de dos terços al Parlament.
Aquest precepte, sense precedents abans del franquisme, va ser introduït en el avantprojecte elaborat a Sau el 1979, per iniciativa de la representació de la UCD, que era aleshores el partit que aplegava la dreta espanyola.
A partir de l'antecedent català, el mateix quòrum va quedar també establert en diversos dels Estatuts aprovats aquells anys. Però no en tots, ni molt menys. En la majoria de casos s'optà per un quòrum més raonable dels tres cinquens, o per la majoria absoluta. En particular, optaren per la majoria absoluta, Euskadi, Navarra, Castella-la Manxa, Balears i Canàries. En la discussió del nostre projecte actual, ERC va proposar que el quòrum de dos terços fos rebaixat als tres cinquens, però la proposta va ser rebutjada.
Si, com és probable, l'Estatut que s'aprovarà ara queda migrat i no ens agrada del tot, el quòrum de dos terços farà novament molt difícil engegar qualsevol futura proposta per a modificar-lo, car, perquè la reforma pugui començar a estudiar-se, caldrà, d'entrada, un consens molt ampli sobre la necessitat i sobre la conveniència de plantejar-la.
Per moltes raons costa de comprendre que el Parlament hagi acordat mantenir un quòrum tan elevat. En un món que canvia tan de pressa, és molt poc democràtic hipotecar el futur de les noves generacions fent tan difícil l'adaptació als nous temps del marc jurídic en què han de viure. Aquesta vegada haurem necessitat vint-i-cinc anys, un tràmit llarguíssim i una conjuntura excepcionalment favorable, per a poder intentar canviar un text que va ser fruit de les circumstàncies irrepetibles del 1979, quan el país, desvalgut, acabava de sortir de quaranta anys de dictadura. Un text que, d'altra banda, molts ja van veure des del primer dia que no podia satisfer les nostres necessitats i aspiracions i del qual, ben aviat, la majoria dels catalans va poder constatar les insuficiències.
Les dificultats amb què ha topat l'elaboració del Projecte actual ens haurien d'haver servit de lliçó. L'exigència del quòrum ha enverinat les discussions i les ha allargades innecessàriament. Com que gairebé tots els vots feien falta, tothom ha hagut de responsabilitzar-se del text finalment aprovat, per més que, per la via de les concessions mútues, hagi quedat estrafet i no acabi d'agradar a ningú. Un consens ampli pot semblar positiu. Ho és molt quan resulta d'un pacte lliurement establert , però no ho és gens quan s'accepta a contracor perquè és imposat arbitràriament per les regles del joc.
A l'hora de redactar la normativa de reforma, s'hauria d'haver tingut en compte l'exemple basc. El Pla Ibarretxe, malgrat haver fracassat a les Corts, ha representat, políticament, un pas endavant per a Euskadi. Òbviament no hauria pogut ni concebre's si, per a aprovar-lo a Gasteiz, hagués estat necessari el vot favorable dels dos terços del Parlament basc.
Per acabar, és absolutament paradoxal que, precisament per voluntat nostra, qualsevol reforma de l'Estatut (petita o gran, parcial o total, del que afecta les nostres relacions amb l'estat o del que ens afecta només a nosaltres) resulti bastant més difícil que la reforma de la Constitució, la qual, per a una bona part del text, requereix només les tres cinquenes parts dels vots al Congrés i la majoria absoluta al Senat. S'ha volgut així precisament quan, a Catalunya, més que mai ens queixem d'haver de patir una Constitució que constatem que resulta molt difícil de reformar com caldria per a poder organitzar l'estat sobre unes bases més justes.
TÍTOLS I i II DEL PROJECTE
En termes generals, els estatuts tenen per objecte regular el dret constitucional a l'autonomia i l'article 147 de la Constitució relaciona el que s'hi ha de fer constar. (L'article 145 estableix també el que s'hi pot preveure específicament pel que fa a la relació entre Comunitats Autònomes.) Evidentment, la relació esmentada no ha de considerar-se exhaustiva, i, per tant, el contingut dels estatuts pot també estendre's a altres qüestions (afirmacions identitàries i drets lingüístics, per exemple), sempre i quan aquestes afectin, de manera directa o indirecta, l'amplitud de l'autonomia i les relacions de l'ens autonòmic amb l'estat. Ara bé, no té cap sentit incloure en els estatuts la regulació de les competències que en el mateix estatut són reconegudes a la Comunitat Autònoma.
És, per tant, totalment desencertat haver introduït en el nostre Projecte (per exigència, sobretot, d'un partit minoritari, però amb l'anuència de tot el “quadripartit”) gran part del que figura als Títols I (Drets, deures i principis rectors) i II (Institucions). S'ha barrejat innecessàriament el que havia de ser pròpiament l'Estatut – que requereix, per tant, l'aprovació de les Corts – i el que podria ser una Constitució catalana, subsidiària i complementària de l'espanyola, que hauria pogut ser aprovada només amb el vot del nostre Parlament.
Amb aquesta inclusió innecessària i inoportuna (perquè només fa que complicar un procés que ja ho és prou de per si), es barregen coses que s'assemblen com un ou amb una castanya i, a més i sobretot, es comet una renúncia de sobirania i un frau democràtic.
Es fa una renúncia de bona part de la poca sobirania que tenim, perquè, sense que res no ens hi obligui, se sotmeten a la decisió de les Corts espanyoles qüestions que només afecten a Catalunya i sobre les quals la mateixa Constitució preveu que podem tenir llibertat de decidir.
Es comet un autèntic frau democràtic, perquè en aquesta legislatura, que és una legislatura ordinària, com que la reforma estatutària és, com hem vist, tan difícil, es decideixen, per a una generació com a mínim, qüestions sobre les quals la gran majoria de les constitucions no es pronuncien i que normalment es regulen mitjançant lleis ordinàries, fàcilment modificables. I també és un frau, perquè en el referèndum s'haurà de dir si o no en bloc i no es podrà separar en la resposta el que és pròpiament estatutari i el que és matèria constitucional complementària.
Deixant de banda l'amalgama inadmissible que es produeix en incloure en el projecte el Títol I i gran part del II, el contingut mateix del Títol I és, moltes vegades, més que discutible. Malgrat el seu encapçalament, els deures que s'hi estableixen són pocs i difícilment exigibles, mentre que els drets que vinculen l'Administració autonòmica hi són gairebé incomptables. Si fos possible satisfer tots els drets que el Títol I reconeix i garanteix, Catalunya seria Xauxa. El Projecte és, en aquest aspecte, un corn d'abundància que no obliga ningú: joves i persones grans, dones i menors, infants i discapacitats, treballadors i immigrants, famílies i persones en situació de pobresa... Tothom té drets sobre el principi dels quals gairebé mai ningú no pot estar-hi en contra. Però, a causa de llur multiplicitat i extensió, aquests drets representen, per a l'Administració catalana, obligacions econòmiques que no es podrien satisfer ni que tinguéssim el millor dels finançaments possibles. D'on sortiran les misses, si, ni en els països rics que han anat més lluny en l'estat del benestar, no s'han garantit mai tantes coses?. Fins on s'arribarà, per exemple, si d'acord amb l'article 22 del Projecte, algú que vol dedicar-se a la creació artística exigeix davant els tribunals que sigui satisfet el seu dret al desenvolupament de les seves capacitats creatives ? Caldrà atorgar-li obligatòriament una beca vitalícia ?
Tot plegat podria ser poc més que el que els castellans anomenen un brindis al sol, si el projecte ho matés, com fa la Constitució espanyola, amb tot el reguitzell de drets reconeguts en els articles 39 a 52: l'article 53 diu que són principis que informaran la legislació, la pràctica judicial i l'actuació dels poders públics, però que no poden ser al·legats davant de la jurisdicció ordinària. El nostre Projecte, però, va molt més enllà: especifica que la vulneració dels drets reconeguts en els tres primers capítols del Títol I i en una Carta dels drets i deures que ha d'aprovar el Parlament pot ser recorreguda davant els tribunals (art. 38); i que els principis rectors de les polítiques públiques són també exigibles davant de la jurisdicció (art.39). I no solament això: els drets s'han d'interpretar i aplicar en el sentit més favorable per a llur plena efectivitat (art.37). En resum, sembla com si aquesta part del Projecte hagués estat redactada per a donar feina als advocats i crear conflictes a l'Administració catalana, que serà incapaç de complir tot el que es promet.
Pel que fa als drets no exigibles, establir-ne una llarga llista no compromet gaire a res, però, en molts casos, condueix a la decepció dels ciutadans i al descrèdit de la democràcia. Tampoc no és bo d'incloure-hi preceptes innocents però que es presten a fer barrila. A Madrid ja fan broma, per exemple, amb l'obligació dels poders públics catalans “d'establir les condicions que permetin a totes les persones el gaudi del patrimoni [...] paisatgístic”. Perquè, què pot significar això?. És que la Generalitat demanarà als propietaris de cases amb esplèndides vistes, de fixar un horari d'accés gratuït a les seves terrasses, balcons i finestres?
En el punt precís de les crítiques que han fet al Títol I del Projecte, vulgues no vulgues acabes per estar d'acord amb el Sr. Josep Piqué. No hi ha cap mal, perquè no necessàriament tot el que defensa el Partit Popular és dolent. Si a Madrid, contra tota probabilitat, suprimissin el Títol I i bona part del II basant-se en el fet que, en l'Estatut, no tenen cabuda, el que signa aquests comentaris, com a català nacional, lamentaria el procediment, però com a ciutadà n'aplaudiria el resultat. Per què? Perquè el Parlament, si volgués, podria tornar a votar, de seguida, com a llei, tot el que s'hagués suprimit i tot allò que no atempta les competències de l'Estat tindria immediata validesa. La diferència essencial seria que, si, en qualsevol moment, variés la voluntat popular o ho exigís un canvi de les circumstàncies que ens envolten, seria possible modificar-ho sense dificultats i llarguíssims tràmits, fos quina fos la bona o mala voluntat de la majoria de les Corts espanyoles.
EL FINANÇAMENT
Desgraciadament, Catalunya ha renunciat, una vegada més, a reclamar en un projecte d'Estatut el concert econòmic, és a dir, la forma de finançament que ja al final del segle XEIX reivindicaven les quatre Diputacions i les entitats econòmiques i professionals catalanes, i que el 1899 havia promès formalment el Govern Silvela-Polavieja.
Es pretén que la Constitució no permeti el concert en el cas de Catalunya, perquè la Disposició Addicional Primera de la Constitució no ens és aplicable. El vot particular al dictamen del Consell Consultiu que formularen els consellers Agustí Bassols, Jaume Vernet i Jaume Camps, argumenta molt sòlidament que no és així, tant des de la literalitat del precepte com pels seus antecedents parlamentaris. Fóra superflu repetir aquí tot el que molt detalladament allí s'exposa.
És de sentit comú, d'altra banda, que el fet que a Catalunya històricament hàgim anomenat “constitucions” el que a Euskalherria i en llengua espanyola s'anomena “fueros” és una qüestió purament de llenguatge i no implica cap diferència de concepte. Per tant, quan en castellà es parla de “territorios forales”, aquesta denominació no pot excloure, de cap manera, les terres de l'antiga Corona d'Aragó, i en particular, Catalunya.
Que no hàgim pogut exercir plenament els nostres drets històrics des de fa segles tampoc no és cap argument. El concert econòmic a Euskalherria data només del segle XIX i a Biscaia i a Guipúscoa va quedar abolit durant els llargs anys de la dictadura franquista.
Fins i tot prescindint dels drets històrics, és defensable també la constitucionalitat del concert, perquè la Constitució diu que l'actualització dels drets forals s'ha de fer dins el marc de la Constitució i dels Estatuts, i, per tant, s'ha d'entendre que el sistema de finançament d'Euskadi i de Navarra no queda fora del marc constitucional. Tampoc no se'ns pot negar el concert argumentant que és un privilegi, perquè l'article 138.2 de la Constitució diu que els Estatuts no poden implicar en cap cas privilegis econòmics i socials i, per tant, si el concert econòmic no és un privilegi d'Euskadi i de Navarra, tampoc no ho seria per a nosaltres. Els privilegis possibles no vénen del sistema de concert, sinó de la forma de calcular el “cupo”.
El finançament per concert seria perfectament generalitzable a totes les Comunitats Autònomes si es calculessin correctament els “cupos” i, d'acord amb l'article 158.1 de la Constitució, s'establís i s'apliqués de manera transparent “la garantia d'un nivell mínim en la prestació dels serveis públics fonamentals en tot el territori espanyol”. Si es rebutja el sistema de concert és perquè és la transparència a què donaria lloc el que, a tot preu, es vol evitar.
El concepte vague de solidaritat, que la Constitució esmenta diverses vegades però que no precisa mai, segons l'article 138.1 de la Constitució, hauria de conduir a “l'establiment d'un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol”. No obstant això, interpretant-lo abusivament, s'ha arribat a la situació paradoxal que un territori com Catalunya, contribuent net a la solidaritat per totes les vies possibles, en virtut d'aquesta contribució que se li imposa, té finalment una renda familiar inferior a la d'alguns territoris que en matèria de solidaritat són perceptors nets. És com si l'IRPF s'establís i es repartís de tal manera que els que abans de pagar l'impost eren rics, després de pagar-lo passessin a ser més pobres que els que eren pobres abans de rebre'n els beneficis. El que finalment s'ha aconseguit amb el sistema de finançament actual és, en resum, que els pobres de Catalunya subvencionin els rics de diverses regions espanyoles i els permetin, per exemple, circular per magnífiques autovies sense pagar peatge.
S'ha afirmat que el sistema de finançament que proposa el Projecte aprovat pel Parlament equival gairebé al concert. Això, malauradament, no és cert. Si en aquest punt, per miracle, s'aprovés el text present sense cap retall, hauríem millorat molt amb relació a la situació actual, però no tindríem encara garantia de l'“equilibri adequat i just” pel qual, segons la Constitució, l'estat hauria de vetllar. L'espoli fiscal que sofrim quedaria reduït, però podria continuar essent encara elevat, perquè el Projecte no ens garanteix res sobre el volum de les inversions de l'estat en infraestructures, a Catalunya. Aquestes inversions, que són clau del desenvolupament econòmic, continuarien encara depenent, exclusivament, de la discrecionalitat del Poder Central. La Disposició Addicional Sisena del Projecte no és cap garantia, perquè només diu, literalment: “La inversió de l'estat a Catalunya en infraestructures ha de tendir a equiparar-se progressivament ....”, i no es fixa cap condició ni cap termini a aquesta tendència i progressió i, per tant, l'equiparació proposada (que seria satisfactòria), tant pot fer-se en cinc anys com trigar-ne vint o trigar-ne cent, si és que d'aquí cent anys encara hi ha Estatut.
LA TRAMITACIÓ A MADRID
Sobre el que passarà a Madrid en els propers mesos, res no podem saber de cert, però, en aquest moment, quan escric això, totes les temences semblen justificades. L'actual President del Govern, quan només era candidat a la Presidència, va prometre incondicionalment, fa només dos anys (el novembre del 2003), en un míting electoral a Catalunya, l'aprovació del text que sortís del Parlament. Després, quan ja era President, va matisar la promesa dient que calia que el consens, al Parlament, fos elevat, i que el text fos constitucional.
La primera matisació no calia fer-la, perquè el quòrum obligat dels dos terços la compleix ja sobradament. En tot cas, ha quedat complerta amb escreix. Es pot demanar més que el noranta per cent dels vots al Parlament?
La segona matisació era obligada perquè no feia més que precisar com podria complir-se una promesa electoral, que tot fa creure que va ser feta pensant que no es produiria l'eventualitat d'haver-la de complir. I com que era obligada i raonable, el Parlament també l'ha complerta quan, en el debat final, ha passat pel sedàs de la constitucionalitat (potser en algun cas amb massa zel) el dictamen que havia aprovat la Comissió competent. Si, així i tot, els criteris de les Corts en la interpretació de la Constitució són més restrictius, les discrepàncies poden examinar-se i discutir-se i eventualment es pot transigir.
El problema és que el President del Govern i els qui l'envolten ara van molt més lluny. No n'hi ha prou que l'Estatut tingui un ampli consens a Catalunya i s'ajusti a la Constitució: cal, també, que respecti l'“interès general”, és a dir, l'interès d'Espanya. Com que l'interès general és quelcom molt difícil de definir i com que, sobre el que pot entendre's per interès general, les Corts espanyoles són a la vegada jutge i part, a fi de comptes la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero queda reduïda a res. Tot queda com si no l'hagués feta. Les Corts són sobiranes i elles decidiran. El president Zapatero, amb el millor “talante”, se'n renta les mans.
Què s'hauria de fer si el Projecte quedés desfigurat i en les qüestions essencials (blindatge de competències i finançament) ens quedéssim allà on som, o potser en el finançament (llegint els textos al peu de la lletra) fins i tot reculéssim? La resposta em sembla clara: Catalunya hauria de rebutjar el nou Estatut.
El 1919 es plantejà una situació semblant i els parlamentaris catalans (els de la Lliga a contracor) decidiren no afluixar en la defensa del projecte d'Estatut que presentava Catalunya. Al final, però, ens quedàrem sense res, és a dir, sense res més que la Mancomunitat que ja teníem. Ara bé, sense aquesta fermesa del 1919, haurien estat possibles la restauració de la Generalitat el 1931 i l'Estatut del 1932? És permès dubtar-ho.
En les circumstàncies actuals sembla clar que el rebuig del nou Estatut no seria obstacle per a replantejar un altre cop la reforma del vigent, potser amb més cautela, tan aviat com es presentés novament una situació relativament favorable. No seria fàcil, ja ho hem vist, però psicològicament estaríem preparats per fer-ho. En canvi, acceptar un text molt dolent ens condicionaria per molts anys. Seria una actitud de mesell a partir de la qual resultaria molt més difícil qualsevol reacció futura.
Rebutjar l'Estatut no seria totoresisme . No tornaríem a zero, ens quedaríem allà on som. I l'Estatut vigent no ha estat mai íntegrament aplicat i encara pot donar molt de si. Sobretot si amb relació al finançament s'aconseguís que el que literalment diu es complís exactament, cosa que mai no s'ha fet.
Com es podria rebutjar un Estatut que representés una burla? Hi ha dos camins: que el Parlament retiri el projecte abans de la votació final a les Corts, o que es voti no en el referèndum.
Optar per dir no en el referèndum seria de resultat dubtós, perquè les normes que el regeixen no estipulen que calgui una participació mínima per a la seva validesa. És de preveure que molts ciutadans, fastiguejats per tot el procés i sobretot pel seu final, no anessin a votar. I en un referèndum hi ha sempre una part de plebiscit, i el que té el poder - en aquest cas, Madrid – juga sempre amb avantatge.
El més procedent seria, doncs, que el Parlament prengués l'acord de retirar el Projecte. Per a fer-ho només cal majoria absoluta. I si el PP s'afegís als que volguessin retirar-lo, no hi hauria perquè recular o escandalitzar-se'n. Es pot coincidir per motius diametralment oposats. I en una democràcia de debò, tots els vots són bons.
La possibilitat de retirar el Projecte és, segurament, una arma poderosa en la negociació. Com més fermament s'estigui disposat a utilitzar-la, menys probable és que calgui fer-ho. Si, finalment, tot acaba bé –tal com crec que tothom desitja sense restriccions mentals-, i l'any 2006 tenim un bon Estatut (o almenys un Estatut mínimament acceptable), tots els partits que van votar el Projecte al Parlament podran considerar-lo, poc o molt, un èxit seu. Però el resultat final dependrà, probablement en gran part, de la capacitat de Pasqual Maragall d'imposar-se en el seu propi partit. Per bé o per mal (possiblement per mal), no associem l'Estatut del 1979 amb el nom del president Tarradellas. Tant de bo poguéssim dir que l'Estatut del 2006 ha estat l'Estatut del president Maragall.