Calidesa d'un ‘desglaç’
per SALVADOR CARDÚS
AVUI 7-IV-2006Miguel Poveda havia ofert una excel·lent primera part de música flamenca, acompanyat per la vibrant guitarra de Chicuelo. I ara, en començar la segona part del recital, anunciava -en català- que cantaria algunes peces del seu darrer treball, Desglaç . “En homenatge als poetes de la meva terra”, va dir. Així, sense més explicacions ni necessitat de justificar-se. Com qui no diu res. I els poetes de la seva terra anaven des de Jacint Verdaguer fins a Sebastià Alzamora, passant per Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casassas o Josep Piera. La nostra terra sencera.
EN DIR “LA MEVA TERRA”, EM VA SEMBLAR NOTAR en l'aire del Centre Cultural de Caixa de Terrassa un estremiment general, tant en el cor dels seguidors més fidels del flamenc que canta Poveda, com en el dels que volíem conèixer en directe el seu atreviment poètic. Als que tenen per seva la tradició del flamenc, la majoria d'espectadors d'aquella nit, però també als qui tenim per nostra la tradició poètica que compta amb Verdaguer o Marçal, Desglaç ens posa davant de l'evidència d'un empeltament cultural possible que, per comoditat o covardia, durant massa temps, ens hem entestat a ignorar, i a vegades a impedir. No l'única veritat, però Poveda ens diria, aquella nit, una enorme veritat.
MIGUEL POVEDA, DONCS, VA MOSTRAR ALS UNS QUÈpassa quan, a través d'una tradició musical que es pot portar al damunt, es reconeix com a pròpia la terra on tens l'assentament càlid, i potser definitiu. I als altres, ens ensenyava que l'apropiació cordial d'una tradició poètica ben assentada per part d'una música que fins ara ens podia haver estat estranya, no fa altra cosa que eixamplar el nombre dels que tenim aquesta terra com a nostra, l'enriqueix i li obre nous horitzons.
L'EMPELTAMENT, EN AQUEST CAS, ÉS PERFECTE. I la principal virtut, és clar, la devem a l'extraordinari treball musical i interpretatiu de Poveda, als músics que hi han col·laborat -amb el Taller de Músics de fons-, i a l'encert de la tria poètica, sense els quals no hi hauria un fruit saborós. Però si hi ha hagut èxit, també és perquè som davant de dos tipus de tradicions de naturalesa diferent i complementària. La música és com les llavors, que el vent escampa més enllà de les fronteres. Tota la història de la música és una història d'empeltaments. Al nostre país, només cal haver escoltat Miquel Gil, i encara abans la Maria del Mar Bonet -ambdós especialment exposats a les perifèries-, per adonar-se que la música ve de tot arreu per arrelar on pot. Això, sense oblidar altres antecedents imprescindibles com Toti Soler o Un pont de mar blava, de Lluís Llach.
PER LA SEVA BANDA, LA POESIA QUE CANTA POVEDA li posa a l'abast la soca que arrela en un passat històric que ens ha donat fronteres i que contribueix a dibuixar horitzons de futur en els quals necessitem reconèixer-nos forts i (de)limitats alhora. Per dir-ho així, Chicuelo pot portar la guitarra a sobre, però Verdaguer necessitava pujar al Canigó. La música és una veu que vol cridar: “Terra!”. La poesia dóna veu a una terra que vol ser reconeguda més enllà.
SERIA FÀCIL QUALIFICAR L'APORTACIÓ DE MIGUEL Poveda de fusió . Però no em sembla el cas, perquè aquest terme se sol aplicar a la mixtura de dues tradicions musicals. No: aquí, és la tradició flamenca la que rescata Verdaguer -i els altres- de l'oblit a què els tenim abandonats, per a vergonya nostra. Ha estat amb Als meus bescantadors, de Verdaguer, oh, sacrilegi!, que ens podem reconèixer en el flamenc que, per tantes raons sentimentals i polítiques, comprensibles o no, hi ha qui no ha volgut o no ha pogut entendre.
NO HI HA MESTISSATGE, DONC, SINÓ QUE Poveda construeix una nova tradició. De manera que tota la brutalitat del poema Final!, de Brossa, ara ja és difícil d'imaginar-la més ben expressada que per una veu esmolada en la duresa del gemec del flamenc i per la ironia que hi afegeix el tango. I, després d'escoltar-lo, quina altra música us sembla que podria cantar Boca seca, de Comadira, o Cançó del bes sense port, de la Maria Mercè Marçal? Poveda s'ha fet clàssic amb els clàssics.
DEIXEU-ME PORTAR L'AIGUA AL MEU MOLÍ.. En aquesta mar de confusions que són les teories de les tradicions, les identitats i els nacionalismes, els científics socials han insistit en el caràcter fal·laç d'allò que se sol autopresentar com a sagrat quan s'escriu en singular i majúscula: la Tradició, la Identitat i la Nació. Per Hobsbawm la tradició és “inventada”, per Baumann la identitat és “líquida”, per Anderson la nació és “imaginada”. S'entén la bona intenció acadèmica de qui té l'ofici de desemmascarar. Però sovint han acabat aconseguint que es confongués el caràcter no essencial de la tradició, la identitat o la nació, amb una falsa impressió de caprici i prescindibilitat. Sí, les tradicions es construeixen, però amb aportacions culturals sòlides. I les identitats canvien, a vegades desesperadament, per trobar el reconeixement que fa possible la convivència sense renunciar a una vida col·lectiva digna. I les nacions es creen, però amb la unió de voluntats tenaces.
TORNO AL MÚSIC.POVEDA INDICA ALHORA UNA tradició que farà futur, una identitat que domestica el present, i assenyala, ferm, el país de sempre. El Desglaç de Poveda és la prova de la calidesa d'un empeltament de tradicions que es reconeixen, l'una a l'altra, com a pròpies i, ara encara més, comunes.