Crònica de França L'amnèsia inoculada per JOAN-LLUÍS LLUÍS El Punt 11-VI-2006 A la Catalunya Nord predomina la idea que Catalunya no és res, o gairebé res, en comparació del que és França. Caldria explicar, doncs, que la percepció que tenim d'un territori, d'un país, d'un estat és deteminada directament per allò que en sabem. Aquesta afirmació és una d'aquestes veritats primeres a les quals no ens referim prou sovint quan parlem d'entitats a la vegada tan abstractes i carnals com són els països—reivindicats o a qui es nega l'existència. Només sabem d'un territori, d'un país o d'un estat allò que en recordem. És a dir, el que n'hem après. I justament sabem que, pel que fa a Catalunya, els catalans del nord no en saben res, o gairebé res, perquè no se'ls ha ensenyat res i perquè se'ls ha encoratjat a descuidar el poc que sabien. Però els amnèsics també tenen una història. Només ens han ensenyat la història francesa, fins i tot quan no tenia res a veure amb la nostra història, fins i tot quan es tractava de conflictes en els quals els interessos catalans i els interessos francesos estaven oposats. Fins al 1659, data de l'annexió d'aquesta part de Catalunya per França, res del que va ser la història d'aquest temtori no és ensenyat, tot ha estat eliminat. I si després del 1659 la història de la Catalunya Nord s'integra a la història de França, mai no s'hi diu res de les resistències a l'assimilació ni de les particularitats que han sobreviscut. Així, doncs, imaginem en quin estat estaria, avui, la consciència dels francesos, el seu orgull de ser francès, la seua percepció de la situació de França al món, si ells també haguessin practicat l'amnèsia forçada, com a mínim fíns al 1659. Imaginem una França sense cap record de Vercingetòrix, de sant Lluís, de Joana d'Arc, de Lluís XIII. Imaginem que els francesos no haguessin sentit a parlar mai de François Villon, de Rabelais, de Montaigne. Imaginem turistes visitant els castells del Loire i preguntant als veïns qui va construir tots aquells monuments i veient francesos dubitatius contestar-los: «Això? Deuen ser els àrabs, durant les invasions... O potser els italians... O els anglesos...» I imaginem aquesta ignorància i aquest rebuig de la seua capacitat per construir coses belles i coses admirables repetint-se davant la catedral de Notre-Dame de París i el Mont-Saint-Michel. Llavors, tindrem una petita idea dels estralls que pot provocar en una població la inoculació de l'amnèsia obligatòria i forçada. La idea col·lectiva que tenim avui de nosaltres mateixos no és sinó el reflex a penes visible d'allò que vam ser. Però la història, encara que sigui descuidada, continua havent existit. A més, la recerca mèdica fa miracles i l'amnèsia es pot curar. El primer i el més potent dels remeis és a l'abast de tothom. És el desig de recordar.