L'estrena de Tirant lo Blanc, sense prejudicis
per ANDREU BOSCH I RODOREDA
alcalde de Teià (Maresme) i professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona
EL PUNT 24-IV-2006Arran de l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de Vicente Aranda de la novel·la Tirant lo Blanc (1490) —del cavaller valencià Joanot Martorell—, amb el títol adaptat al castellà Tirante el Blanco, voldria rebatre algunes de les crítiques apriorístiques i prejudicis ideològics que brollen d'algunes de les cartes al director publicades als diaris d'aquest país.
En primer lloc —i un cop vista la pel·lícula—, crec que l'adaptació d'Aranda del Tirant lo Blanc és excel·lent —i ho dic com a mer espectador i com a lector previ de la novel·la—, sobre la base de la relativa fidelitat amb què s'ha tractat la trama del Tirant lo Blanc a la Constantinoble grega del XV, amb la dosi necessària i nuclear de les escenes cortesanes amoroses, farcides d'erotisme i sensualitat —precisament un dels factors de l'èxit contemporani a l'edició de la novel·la, tant a València (1490) com a Barcelona (1497), sobretot de la mà del nou públic burgès femení de l'època. Contràriament, la trama bèl·lica entre turcs i cristians de l'Imperi Grec, com en la novel·la, serveix per mantenir la tensió de l'entramat cortesà i de les relacions amoroses (amb una pluralitat d'orientacions sexuals, ja a la fi del XV) i per contraposar l'heroi Tirant com a cavaller virtuós i destre enfront de la timidesa i la inseguretat que el caracteritza en els afers amorosos.
En segon lloc, la versió catalana —amb guió adaptat al valencià per Albert Hauf, tota una garantia— és un encert, i no únicament perquè Joanot Martorell era un cavaller valencià del XV, sinó perquè la tria és coherent amb la unitat lingüística del català, i intel·ligent (en valencià —diguem-ho clar— la versió agrada a Catalunya, sense objeccions manipuladores; al País Valencià, una versió en català central hauria provocat una reacció i una discussió mediàtica ben galdosa atiada pel blaverisme i el peperisme).
En tercer lloc, crec fermament que no hauríem de fer escarafalls davant del fet que la versió en castellà de la pel·lícula —malauradament majoritària a casa nostra— sigui Tirante el Blanco . Lluny del prejudici psicològic sobtat, cal saber que l'èxit de la novel·la a la València i a la Barcelona del XV explica que el 1511 se'n fes una traducció en castellà editada a Valladolid, precisament amb títol Tirante el Blanco . I aquesta és l'edició que degué conèixer —i llegir— Miguel de Cervantes, l'escriptor de les lletres d'or de la literatura castellana que, meravellat per la versemblança i el realisme de la novel·la Tirant lo Blanc (de fet, per ell Tirante el Blanco), en féu una lloança ben coneguda en el seu Quijote (oi que els puristes em permetran que en digui el Quixot?), i la va qualificar d'una de les millors novel·les cavalleresques del món, pel clar distanciament respecte dels llibres de cavalleries d'inspiració artúrica i fabulosa que encara maldaven per sobreviure en la societat del XV (llibres que, com és sabut, tornaren boig el pobre don Quijote de la Mancha), motiu pel qual Tirante el Blanco se salva de la crema pública de llibres dins del Quijote. (I, per cert: és que no en diem Quixot , d'aquesta novel·la? Que no diem Tristany i Isolda , tant abans com després de l'excel·lent traducció de Carles Riba de la versió francesa medieval de Joseph Bédier d'aquesta esplèndida narració artúrica? I tant, naturalment.)
I acabo: el que resulta realment vergonyós i censurable —i diu molt del nostre país (anava a dir petit) i de la nostra dignitat (anava a dir escassa ) com a poble— és que s'hagi de fer un escorcoll geogràfic en les cartelleres de cinema per trobar la versió en valencià (en català, doncs) del Tirante el Blanco (una a Barcelona, una a Girona i quatre més escampades per Catalunya, com si es tractés de la recerca infantil d'en Wally) . Aquest és el trist reflex de la realitat del nostre país (anava a dir autonòmic ): oi, defensors a ultrança de l'actual i del futur Estatut de les Rebaixes ?).
Per tant, deixeu-me felicitar Vicente Aranda, per l'encert i l'atreviment (quina pena que n'hagi de dir atreviment ...) de dur la novel·la Tirant lo Blanc al cinema, com fan totes les cultures nacionals modernes del món amb els seus clàssics. De ben segur que no li haurà estat gens planer, el camí, defensant aquesta pel·lícula davant dels productors, institucions públiques i patrocinadors! I per acabar-ho d'adobar encara ens atrevim a fer-ne escarafalls...